"Al dimitir com autor autoconscient, vaig escriure amb llibertat".


He aprendido a quitarme de en medio y dejar que la fuerza creadora trabaje a través de mi. He aprendido a mostrarme simplemente ante la página y escribir lo que oigo. Escribir llegó a ser algo así, como escuchar a escondidas, y no tanto como inventar la bomba nuclear.... no tenía que " estar en situación". No necesitaba tomarme la temperatura emocional, para ver si aparecería la inspiración. Simplemente escribía. Sin negociaciones. ¿ Bien ? ¿ Mal? No era asunto mio. Yo no lo estaba haciendo. Al dimitir como autor autoconsciente, escribí con libertad.
J.Cameron

He trobat aquesta cita i m'ha fet pensar força. D'entrada l'he trobat bellament escrita i això ja diu molt. Vull destacar i fer meves, algunes de les expressions de l'autor:

" quitarme de en medio":
Necessitem aquest savi aprenentatge de saber posar-nos al darrera de les coses i no al davant o al mig .Quan estem al mig de la realitat no hi podem veure clar. Si ens posem al centre de la vida, al centre de les coses i al centre de nosaltres mateixos, , sempre i en tot cas, mirarem, comprendrem, parlarem, discernirem etc... solament des de nosaltres. No podem fer altra cosa!.... i passa sovint , que com que no sabem “ quitarnos de en medio”, ja la vida s’encarrega de fer-ho per nosaltres, fent-nos un favor impagable.

“ escribir lo que oigo- escuchar a escondidas”:
Serveix tant pel que fa a “ escriure”, com pel que fa a “ viure”. Com que, tal i com ja he dit abans, acostumem a “ estar al bell mig de tot”, fent de destorb... quan escrivim, valgui dir, “quan vivim”, a vegades ens pensem que hi ha com una mena de cabdal d’inspiracions a dins nostre, que neix en nosaltres i que ens pertany, i no ens adonem de com n’estem de necessitats d’escoltar el llenguatge aliè, no ens adonem de com n’estem de necessitats d’escoltar el silenci que és paraula, no ens adonem de com n’estem de necessitats de passar una miqueta desapercebuts i “ amagar-nos” en l’embalatge sorollós que ens fabriquem sense saber-bo... no ens adonem, en definitiva, de que la vida que paga la pena, brolla silenciosa i gratuïtament, dels amagatalls de l’ànima. Ens urgeix buscar-la i retrobar-la. No la podem posseir. No és nostra. Ens ha estat regalada.

“Escribí con libertad” :
Escriure o viure amb llibertat, passa necessàriament doncs, per renunciar al jou del JO. El “Jo” ens obliga a estar “ sempre al mig” , ens fa ombra, ens impedeix contemplar, perquè solament ens deixa mirar en una direcció, ens afeixuga amb càrregues de complaença , ens fatiga amb fites inabastables, ens ensordeix amb cabòries inútils...
Ha d’arribar forçosament un dia, que” d’amagades del nostre jo”, entrem de puntetes a la recòndita cambra de la nostra vida i puguem ser conscients, de com tantes manques de llibertat disfressades del contrari, han ferit la nostra existència, que pensàvem fins al moment, tan invulnerable.

Arribat aquest dia, haurem començat tímidament el camí de la llibertat veritable.

Glòria Vendrell i Balaguer

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa